També conegut com a síndrome hiperglucèmic o diabetis mellitus, es caracteritza per la deficiència absoluta o relativa d’insulina. Per fer-nos una idea ràpida, la insulina és l’hormona que és sintetitzada al pàncrees i s’encarrega, entre altres coses, que el combustible cel·lular (la glucosa) entri dins de les cèl·lules, a més a més, té efectes metabòlics al fetge, muscles i teixit adipós.

Tal i com hem comentat, el mecanisme comú en tots els tipus de diabetis és la falta d’insulina a l’organisme, tant perquè no se’n produeix prou, o perquè no se’n produeix en absolut, és per això que el tractament consisteix en l’aportació d’aquesta.

Les dues formes més comunes de diabetis són:

• la diabetis tipus 1, que afecta gent jove, menor de 30 anys, on es produeix una destrucció autoimmune de les cèl·lules β pancreàtiques que són les productores de la insulina al pàncrees, d’aquesta manera ens trobem amb una deficiència absoluta d’insulina.
• La diabetis de tipus 2, que afecta un 90% dels casos de diabetis i normalment a majors de 40 anys, es deu a la coexistència de dos factors, a) resistència per part de les cèl·lules a la insulina, i b) una deficiència en la producció d’aquesta, molts cops deguda a un intent desesperat per part del pàncrees de produir tanta insulina com pugui per superar la resistència que presenten les cèl·lules i que malauradament no pot superar. És per això que en una fase inicial, es pot observar una hiperinsulinèmia. Aquest tipus de diabetis acostuma a anar lligada a problemes d’obesitat, sobretot visceral, que és la de la panxa.

A part d’aquestes dues formes més comunes, en podem trobar d’altres com:

i) Defectes genètics de les cèl·lules β pancreàtiques, que és hereditari i apareix abans dels 25 anys.

ii) Afectacions pancreàtiques globals, òbviament, si el pàncrees és danyat, les seves funcions també es veuran afectades.

iii) Augment de la producció d’hormones contrainsulars que competeixen directament amb la insulina (glucocorticoides, hormona del creixement, catecolamines i glucagó).

iv) Diabetis gestacional: aquest tipus de diabetis que pot aparèixer en algunes embarassades en els últims trams de l’embaràs normalment desapareix després del part., però indica que tant la mare com el nadó poden desenvolupar amb més possibilitats diabetis tipus 2 al cap del temps. No obstant, és un factor a controlar en embarassades.

La manera més comú d’intuir un problema d’aquest tipus és la de presentar poliúria (orinar molt), polifàgia (menjar molt), polidípsia (beure molt) i glucosúria (glucosa a l’orina). Si veiem que tenim un d’aquest símptomes, no estaria malament passar per la farmàcia i fer-nos una prova de glucosa en sang (la del sucre de tota la vida). Per fer-nos-la, hem d’estar en dejú i els resultats no haurien de ser superiors a 125 mg/dl; si ens dóna valors entre 110 i 125 mg/dl ens podem considerar intolerants a la glucosa i necessitarem fer més proves per determinar si som o no diabètics, com la prova de la sobrecàrrega oral de glucosa (SOG), que malgrat la seva senzillesa, s’ha de realitzar en un hospital per evitar problemes si realment som diabètics. Si no hem fet bondat, el valor que podem obtenir a la farmàcia pot arribar fins als 200 mg/dl, nivells superiors, tant en dejú (125 mg/dl) com sense (200 mg/dl), indiquen generalment que som diabètics.

Les conseqüències més lleus de la diabetis són canvis en el metabolisme de pràcticament tot, canvis en l’equilibri àcid-base i el balanç hidrosalí.

Les pitjors conseqüències són: l’aparició de cetoacidosi, per l’ús excessiu del greix corporal com a combustible, la hipoglucèmia, i la pitjor de totes, el coma hiperosmolar que presenta una profunda depleció hidrosalina però sense cetoacidosi.

A la llarga, els pacients que presenten diabetis mellitus, presenten micro i macroangiopaties (lesions als vasos sanguinis, normalment a la zona de la retina, ronyó, cervell, cor i vasos perifèrics) a més a més de lesions directes sobre els nervis perifèrics. És per això que un diabètic acostuma a tenir problemes de reg sanguini i insensibilitat als peus i s’han de cuidar molt aquesta zona, ja que si s’hi fan mal, tarden molt en curar-se.

Així doncs, per lluitar contra la diabetis:

1. Hem de controlar el pes i fer una mica d’esport evitant la vida sedentària, l’obesitat augmenta les possibilitats de desenvolupar diabetis tipus 2 entre 20 i 40 vegades.
2. Controlar la dieta pot marcar la diferència per a la diabetis de tipus 2, menjar més fibra i evitar aliments amb carbohidrats processats, també es aconsellable evitar les begudes que porten molt de sucre com els refrescos i passar-nos a l’aigua, cafè o té, alhora que s’hauria de vigilar amb els greixos (com en el cas del colesterol) i limitar en conseqüència la ingesta excessiva de carns vermelles i embotits.
3. No hem de fumar i controlar l’alcohol, si en prenem de forma moderada amb els menjars no hi ha problema.
4. És important controlar la pressió arterial i el colesterol, ja que tots ambdós s’influencien.

Quant a la medicació, si la diabetis que es presenta és lleu, s’acostumen a prendre metformines, glicazides, etc. sota control mèdic. Si la diabetis ja és més important, o de tipus 1, ja passem a l’ús d’insulines injectades. La utilització d’insulines requereix un cert entrenament, i no sempre se n’utilitza només una, ja que aquestes poden presentar diferents perfils i la seva correcta combinació pot proporcionar-nos un control mol precís del problema.

Així doncs mantinguem  els ulls ben oberts sobre els nostres hàbits i la gent gran amb aquest problema; és aconsellable que també tinguem cura dels seus peus.